Una escapadeta a Nova York

Hem fet un salt i hem creuat l'atlàntic per fer una volta per la gran ciutat, Nova York. La idea va sorgir de la errònia convicció de que des de Irlanda els vols a Estats Units són molt més barats que des de Barcelona. Doncs... no! Desprès de tenir els bitllets vam trobar uns altres pel mateix preu des de Barna però, va ser una bona excusa per conèixer aquesta ciutat que ens ha deixat... sense paraules. No sabem què és, l'ambient, la grandiositat, les múltiples opcions que ofereix... però enganxa.

Una de les coses importants a saber, és que si vols aprendre anglès Nova York no és una bona opció, almenys si vas rotllo turista. I si et vols comunicar amb els treballadors del transport públic, tots els que vam trobar parlen nomes anglès, tampoc és una bona opció perquè és gairebé impossible comunicar-te amb ells. Deixant el tema de l'idioma a part. La nostra arribada a l'aeroport de Newark no va estar marcada per cap aconteixement a destacar. Vam passar el control sense problemes tot i que els policies van trobar molt curiós que no viatgéssim amb equipatge. I és que si d'alguna cosa ens ha servit la nostra escapada per Irlanda és per aprendre que una motxilla gran és una gran putada. Així que amb les nostres motxilletes vam anar cap al Hostel, a Harlem. Una bona entrada !!! En un primer moment la sensació és estranya. L'ambient és com a les pelis... però estem d'acord amb els blogs on es diu que ja no és una zona perillosa. Hi ha ambient... però res més!. El hostel, diríem que és recomanable si vols la opció més econòmica i sense caure en un tuguri. Net, bon ambient... això sí els espais comuns són molt justets. Una cuina on és gairebé impossible cuinar, i una terrassa que a les onze tanquen.
El nostre segon impacte va ser a Times Square. El Sergio us ho recomana a tots. Sortir del metro i... pam!!! tanta gent, tot tan gran, tant de soroll. A més a més ,cal sumar que nosaltres venim del camp!!!!.
Trobar un lloc per menjar de manera decent, si no vols deixar-te una pasta, continua sent una feinada. Tot i així es poden menjar amanides a tot arreu. És una bona opció per deixar de banda el McDonald's.

El nostre recorregut va estar marcat per una guia amb rutes molt apanyada que vam trobar per Internet, ja que vam considerar que no valia la pena pagar per una Lonely. I la veritat és que va funcionar. No ens centrarem en explicar les rutes ja que els llocs mítics tots els coneixeu i si esteu interessats en les rutes aquí us pengem un pdf.

En quant als americans, dir que la nostre visió tot i que és basa nomes en una petita experiència a NY,ha canviat. No ho fan tot tant malament!!!!.

Recomanem.

Fryingpan. www.fryingpan.com. Un bar molt xulo per l'estiu. Són dos vaixells enganxats al moll on tothom pren Corona. ( Hem descobert que nomes es diu Coronita a Espanya). Nosaltres vam arribar cap a les vuit de la tarda i ja estava ple. Vam estar fins a les dotze i continuava ple. Aquí a més a més de veure Corona, que la gent la demana en cubells on hi van sis i surt més econòmic, pots degustar unes patates fregides que no estant gens malament o demanar per sopar rotllo hamburgueses...



Meatpacking District a Greenwich Village. Abans, segons hem llegit ,era una zona de magatzems de carn i hi havien més de 200 escorxadors. Han reconvertit els magatzems en botigues, bars, restaurants. I la veritat és que val la pena. Un rotllo comercial però diferenciat de la mítica 5th Avenue i el Soho.

A tenir en compte.

El Moma és gratuït els divendres a partir de les quatre. S'ha de fer cua. El millor és anar una mica abans i esperar, però si voleu que la ciutat no resulti tant cara, val la pena.

No us fieu dels conductors d'autobusos. Assegureu-vos de què la ruta que segueixen és la que us interessa al marge del que us confirmi el conductor. Una nit vam sortir amb una gent que havíem conegut al hostel i al tornar vam agafar un bus. Vam preguntar al conductor per confirmar, i.. ens va dir que sí parava a la 125. Un estona desprès vam veure que el trajecte era diferent. Vam tornar a preguntar i ens va dir que ho sentia però que no parava fins a la 149 ( El Bronx). Malgrat li vam dir que ens havia confirmat que parava a la 125 no vam aconseguir, en un primer moment, que ens deixés baixar. La seva resposta va ser que sí, que ens havia dit que parava però que desprès havia dit que era un autobús directe fins a la 149. Finalment, amb ironia ( érem els únics blancs i era molt evident) ens va preguntar si anàvem els quatre junts i ens va fer baixar en un semàfor just abans de passar el pont que porta al Bronx. Tot això , eren passades les tres de la matinada i no es va fer gens de gràcia baixar 21 carrers fins el hostel...

Tornem a estar connectats. Ara des de Valentia Island

En Bryan amb el seu tractor

Desprès d'un temps sense connexió tornem a posar al dia el nostre blog. Ho fem des de Valentia Island, una petita illa situada a Kerry. Un lloc poc turístic i que des d'aquí recomanem a tothom!!. Estem amb la Jacky i el Brian, una parella irlandesa que desprès de viure molts anys al Canadà han decidit tornar i muntar un B&B. El lloc és perfecte, davant del mar, amb una caleta a poca distància i com no, el temps ens ha seguit acompanyant i ja m'he remullat a l'atlàntic. El proper objectiu és un cap de setmana llarg per Dingle però fent només de turistes.

Aïllats

Durant gairebé un mes em estat aïllats de tot! En un espai perdut per la Irlanda interior on per arribar al poble més proper havíem de fer una excursionista de més d'un hora en bici i patint els desnivells de la zona!!. La experiència però ha estat inoblidable. Durant aquests dies hem pogut constatar que les dades sobre l'alcoholèmia a Irlanda, les quals situen a aquest país com el més problemàtic d'Europa són totalment certes. Perquè us feu una idea, un dia ens van convidar a una party que consistia en anar de poble en poble, millor dit de pub en pub, en un bus llogat. La ruta va començar a la una del migdia i va acabar a les 12 de la nit. El més sorprenent es que els Irlandesos van ser capaços de veure sense parar i sense menjar res de res. Unbelievable!!! També vam tenir la oportunitat de veure un partit de rugby en directe!!!! Ah!! i vam veure com el Barça perdia contra l'Inter.

Seguim el recorregut. Ara estem a Timolague

Seguim al comptat de Cork, ara a Timolague una zona molt rural, per variar!! on tot és verd, ovelles, vaques i... pubs. Ara nomes hem de fer uns 20 minuts a peu per fer unes Smithwicks!!! Tenim una caseta de fusta per a nosaltres sols. I al davant la granja, un antic i gran estable reformat que és una passada. Estem amb el Con, la Karen i el seu gos en Tito!!!. Un irlandès i una anglesa que ténen un hort amb gallines... i fan cursos de cuina internacional. Així que seguim sense tocar el pa bimbo per dinar!! Diuen que són vegetarians però que de tant en tant menjen peix, carn i... xoriço i del ibèric!! Ah! I a la nevera tenen llonganissa! Com la nostre! És la primera que veiem per aquí. Estem aprenent molt vocabulari culinari, o al menys s'intenta perquè pel que fa a mi, el tema de memoritzar hem continua fallant.

Ténen apartaments que lloguen a altre gent i comparteixen l'hort i un pati. Per casa d'ells sempre entra i surt gent quan menys t'ho esperes. Aquí mai tanquen les portes!.

Pel que fa tema feina, hem plantat patates, pèssols i faves! no és tant fàcil!!! I ara estem deixant l'hortet mono, mono!.

Sant Patick's day.

Hem pogut viure la gran festa nacional irlandesa!! Ells li diuen Parade, però en realitat no és més que una rua com les nostres de carnestoltes però amb les forces de seguretat també desfilant!! Això sí, desprès tots al pub a posar-se cecs de cervesa. Com ho diríem... sobrevalorat??!!!

Una setmana a Goleen

Finalment el dispositiu va funcionar i el dilluns ja teníem una nova granja on passar un altre setmana. Com si fóssim dos nois que marxen d'intercanvi o alguna cosa així. Així ens vam sentir quan la Jane, amb la seva amiga Corine i la Cristina ( una alemanya que feia Cougsuurfing a casa de la Jane) ens van portar a casa del Woolf. Van fer cafè , van estar parlant de nosaltres , i finalment van decidir deixar-nos allà i tocar el dos.

Una set maneta molt animada. Per primera vegada estàvem a una granja amb ovelles. Ah!!! tinc proves, sí!! lis vaig donar de menjar.! La gent d'aquesta zona és aficionada al foc. Per les nits, la península sempre crema per una banda o un altre. I com no, vam participar en un incendi, però controlat.

D'altre banda cal dir que per primera vegada des de que som a Ireland, hem pogut substituir el pa bimbo i el formatge per dinars de debò!!. A més a més, el Woolf és molt bon cuiner. I li agrada la cervesa i el vi! També li agraden les converses metafísiques. Unes nits per recordar!. Ah! I cal remarcar que mentre Catalunya estava col·lapsada per la neu, aquí ha fet un temps primaveral.

Propera parada Durrus

Deixem enrere Cork i agafem el bus cap a Bantry. Allà ens esperava la Jane, una dona d'uns 60 anys que viu sola a una casa davant del mar. De fet és on estem ara!!. Aquí hem estat tallant llenya, fent escales al jardí i treien herbes. Com hem treballat dur avui ja ens han donat festa! Tres dies per voltar per aquesta zona en bici, que per cert és molt poc turística i molt maca, i per anar a fer Smithwicks.

Aquí la gent és molt sociable, sobretot als pubs. Ahir vam anar a un pub que hi ha a una hora de distància en bici i vam conèixer a una parella, que desprès de convidar-nos a una pinta insistia en convidar-se a un altre!! ( vam dir que no perquè tornàvem en bici i ja en portàvem dos!) . I... van acabar convidant-nos a fer wwoof a casa seva!. En principi el diumenge hem quedat amb ells i... ja veurem com acaba la història perquè ara mateix no tenim casa per la setmana vinent!! Això sí, la Jane ha posat tot un dipositiu en marxa i sembla que ja està donant resultats!!!

Cap a Cork

Al matí vam sortir del campament i vam anar cap a Cork. Ens vam instal.lar a un hostel i vam fer una mica de turisme. Vam visitar el castell de Blarney (s'han inventat la tradició de fer un petó a la pedra) i Kinsale, un poble de casta molt recomaneble, i on segos les guies hi ha els millors restaurants d'Irlanda.

D'una caravana a un campament okupa

A les vuit del matí agafàvem l'autobús a Ballina per anar cap a Cork i desprès agafar un altre bus cap a Mogeely. No sospitàvem el que ens esperava! jejeje. Al arribar a Cork vam perdre l'últim bus a Mogeely i el cap de l'estació, un tio molt maco però al que era molt difícil d'entendre ens va dir que no hi havia problema, que agaféssim un altre bus fins a un poble proper i que des d'allà podríem agafar un altre a Mogeely i no calia que paguéssim. Els irlandesos ja ho tenen, són molt macos! I així ho vam fer. Al arribar a Mogeely vam trucar a la Denisse ( el nostre contacte) i ens va explicar com arribar a la casa, ja que se li havia espatllat el cotxe i no ens podia venir a buscar. Desprès de donar-nos a conèixer pel poble ( no és difícil ja que hi viuen quatre gats i al veuren's amb les motxilles i la cara de perduts de seguida despertàvem curiositats) i veure que érem incapaços d'arribar, vam fer una trucada i la Denisse ens va venir a buscar. Vam caminar un quart d'hora aproximadament i... vam arribar a la casa!!. Un campament okupa!! amb les seves xaboles, banderes...increïble!!! Desprès de dubtar i tenint en compte que estàvem enmig del no res i no hi havia bus fins al dia següent vam decidir que la millor opció seria quedar-nos a dormir. Hem de dir que tant la Denisse com la seva parella, el Will són molt macos i interessants. Ell és anglès i ens va explicar que va estar una bona temporada sent homeless. Ella, arquitecte, ha viscut a diferents llocs i desprès d'una depressió va decidir canviar de vida. Ara està embarassada del Will, que ja té tres filles a England i és avi!! Viuen al campament i es dediquen a recollir tot el que troben a les escombraries... i van construint nous espais. Desprès de la primera nit i un matí treballant vam decidir quedar-nos una nit més. Però... amb això ja vam tenir prou. Tota una experiència, però.

Cap a Bonniconlon

No deixem la zona, perquè la propera parada és Bonniconlon, un poble (també amb un pub i una botiga) a prop de Ballina. Allà ens esperaven la Emma i la Jacky, una parella de noies molt maques que viuen a un modul perdudes a la muntanya i estan construint la seva casa.

Aquí vam passar deu dies vivint en una caravana i ajudant a construir la casa, arreglar el garden... Un altre cop descobrint que hi ha diferents formes d'encarar la vida i ... sempre amb un somriure. Podem dir que aquí vam viure un punt d'inflexió amb el nostre anglès. Moltes hores de converses amb la Emma i la Jacky, dues angleses amb unes vides peculiars i molt interessants. Fins i tot vam compartir biers amb un escocès fuster que es va passar tot un cap de setmana ajudant-les amb la casa. Durant aquests dies vam fer un parell d'excursions a la platja i vam veure per primera vegada uns Cliffs!! Uau!!!!!!!

Va arribar el moment d'acomiadar-nos. A tots plegats en va fer molta llàstima perquè van ser uns dies en els que vam riure molt i ens ho vam passar tots molt bé. Però... pensem tornar a veure com evoluciona el seu projecte!!!

Propera parada: Blacksod

Deixem enrere les nits de festa a Galway, el hostel ( per cert, el millor que ens hem trobat fins ara) i ens trobem amb la Hannah a Ballina. Durant l'hora de camí en cotxe, per cert, tot un risc perquè diríem que conduir no és el fort de la Hannah, vam arribar a casa seva. Una casa enorme que a més a més és un B&B on hi van també estudiants a apendre gaèlic. Viu amb el Gerry, el seu marit i policia municipal i la seva filla Aine, un exemple clar d'adolescent irlandesa, sempre amb tirants i xancles, independentment de si plou, neva o fa sol. Al arribar... sopar típic irlandès amb vi. I desprès ens van convidar a una festa d'aniversari al pub de la zona. Ens vam convertir en els protagonistes ja que feia molt de temps que no veien una cara desconeguda. Blacksod és un petit poble rodejat de mar, súper maco i mooooolt tranquil on nomes hi ha una petita botiga i un pub. La Hannah és una dona molt peculiar i tota una relacions públiques. Les anècdotes viscudes durant aquests dies són moltes així que ja us les explicarem en directe. Però perquè us feu una idea, una nit vam acabar a un mini bus que havien llogat les "maris" de la zona per anar a Bellmulet ( un poble proper) de festa.

Comença la aventura

El dia 9 de gener, desprès d'una llarga espera a l'aeroport de Barcelona, vam arribar a Dublin. Estava tot nevat i per primera vegada els nostres plans se'n van anar a la... la granja on havíem d'anar estava incomunicada!!. Desprès d'un parell de dies enviant mails i de posar a proba el nostre nivell d'anglès amb una trucada, un anglès d'uns 63 anys, vegà, que només pren begudes fredes i que viu dalt d'una hill (perquè aquí de muntanyes no n'hi han), en Trevor, ens va acollir a casa seva. Ens vam trobar a Loughrea ( perquè us situeu a una hora de Galway) i ens va anunciar que la carretera estava nevada i que haviem de pujar a peu ( uns tres quarts d'hora de pujada i amb les motxilles!!!!) . Durant el camí ens va explicar que vivia en una petita granja sense electricitat, l'aigua era de pluja...

Aquí vam passar uns deu dies fent caminades per la zona i experimentant una altre forma de viure. La veritat és que treballar... no vam treballar gaire. Això sí, vam descobrir el tant utilitzat; Why not??. Una expressió que s'ha convertit en un referent per a nosaltres. Això va ser quan desprès de quedar-nos tirats a la carretera amb la van d'en Trevor, aquest va decidir que com no tenia diners, la repararia amb els seus amics. Una setmana de feina per canviar l'embrague!!! Why not?? Amb paciència i ganes tot és possible!! Ah! Aquí vam experimentar això de sopar a les set de la tarda i vam conèixer de primera mà com pot ser la dieta d'un vegà!!. Una pràctica a la que és possible acostumar-se!

Desprès de passar uns dies amb en Trevor, mooolt peculiar però veritablement entranyable, vam anar cap a Galway per fer una mica de vida de ciutat, escoltar música en directe i fer-nos fans de la Smithwicks a la que fins ara som totalment fidels!! Uns dies de turisme i hostel. Aquí vam conèixer a una parella, ell cubà i ella polaca, amants de la salsa. Fins a tal punt que una nit ens can fer una exhibició del seu art a la cuina del hostel.

Una cosa que ens va sobtar de la nit irlandesa; les noies al febrer i sota cero surten amb tirants, sense mitges i moltes amb xancles!! Per què??!!

La nostre primera topada amb l'anglès. Per què quan demanem fries, a un bar, ens porten rice?? Encara no ho hem descobert!!

Una parella de Wwoofs a Eire

Hola a tots!! ja som aquí! Ens ha costat gairebé un parell de mesos però avui inaugurem el nostre blog. Fins ara hem anat bastant atabalats i no és fàcil trobar el moment per explicar tot el que ens va passant. Els dies passen ràpidament i... bueno, a partir d'ara esperem recuperar la constància.